Blogs

5 opciones para la UE, por Sandra Vicente Barreira (@Sandra_ViBa)

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Con el tiempo se darán cuenta de que hemos salvado economías y países. Han ocurrido milagros y un día los veremos". De esta manera se refiere la vicepresidenta de la Comisión Europea, Viviane Reding, a los euroescépticos que van creciendo en número en diversas naciones de la Unión. Con motivo de la 45ª edición de los diálogos ciudadanos, celebrados este domingo, la luxemburguesa reiteraba la "necesidad de mantenernos juntos" para superar el marco actual.


En este marco se encuadran diversos factores que han hecho que los objetivos de la Unión Europea se tambaleen sobre una base que muchos dudan que siga vigente. El nacimiento incesante de partidos euroescépticos, la venta de ciudadanía en naciones como Malta, las convulsiones en Ucrania o la anexión de unas hipotéticas Catalunya y Escocia independientes han propiciado a que se puedan haber visto "sesgados los principios de la UE", según apunta Reding.


En vista de esta situación, el estudio internacional Nuevo Pacto para Europa -formado por expertos en distintos ámbitos, designados por los estados miembro- ha establecido cinco posibles opciones para el futuro de la Unión Europea. Con el objetivo de intentar evitar el desequilibrio que vino con la crisis económica del 2008, se han propuesto cambios en la hoja de ruta de la UE.


Viviane Reding
Los más drásticos serían los que proponen eliminar el euro o redibujar completamente la función y esencia de la Unión; por otro lado, las opciones más laxas serían o bien consolidar lo que se ha logrado hasta ahora, o intentar ir un poco más allá; por último, también se propone la creación de los Estados Unidos de Europa -que, según la misma Reding, han asentado su base, sin quererlo, "durante los dos últimos años de crisis".


Referente al futuro del euro, se sostiene que su implantación pudo haber sido un error, en tanto que no se ha conseguido la integración y cooperación necesaria entre estados para su correcto uso. Muchos son los que coinciden en que "el mercado interior europeo sigue funcionando, pero ha perdido la magia", como afirma Ana Palacio, exministra de Asuntos Exteriores del PP y miembro del Comité asesor del Plan.


Y es que, según el Eurostat, la aceptación popular del euro se balancea entre el 63% registrado en Rusia y el 41% en el Reino Unido. Aún así, retirar la moneda única sería muy arriesgado ya que, como Palacio reitera, "es un pilar fundamental de la Unión". Así pues, una de las opciones más aceptadas de las propuestas por el Plan, sería la de replantearse exactamente qué es lo que busca la UE.


Así lo subraya el expresidente del Parlamento Europeo, Enrique Barón, que plantea una reforma presidencial para que el cargo que él mismo ocupó "pueda ser elegido de manera directa". Para evitar lo que compara con la URSS, "dónde todos vigilaban pero nadie tomaba decisiones", es necesario aumentar el grado de consulta a los parlamentos nacionales en asuntos como los rescates económicos, que se realizan con dinero público pero sin el consentimiento del pueblo.

...

Blogs

Tensió indo-pakistanesa, baralla de tres, por Sandra Vicente Barreira (@Sandra_ViBa)

La descolonització va causar conflictes locals, com el de Kashmir, on la tibantor encara dura

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

Dos no es barallen si un no vol. El problema ve quan l''un' és el tercer en discòrdia que encén la guspira d'un conflicte que no va realment amb ell; tirar la pedra i amagar la mà. Així es podria sintetitzar el conflicte indo-pakistanès, erigit al voltant d'un terreny que ambdós reclamen: Kashmir.


Anglaterra va haver de marxar precipitadament de les seves colònies asiàtiques -amb la conseqüent divisió del territori. Però sense tenir en compte que aquesta nova frontera imposada iniciaria un enfrontament que marcaria durant més de 65 anys qui es quedava.


La disputa ha evolucionat de manera que ara l’Índia i el Pakistan, afectats inicialment per un conflicte que no havien començat, s'han convertit en 'els tercers' d'un sacseig nacionalista entre els habitants de Kashmir. Comencen a sentir que són ells, i no anglesos, indis o pakistanesos, qui han de decidir les seves fronteres.
 

Tot va començar l'any 1947, amb la segona Gran Guerra que encara fumejava i una Guerra Freda imminent. El context geopolític era convuls i la nounada ONU va decidir -en una de les poques posades en comú entre els EUA i la URSS- que s'havia d'iniciar la descolonització.



El Raj britànic al 1947

Separació, eina de control


El Raj britànic -Índia, Pakistan, Bangladesh, Myanmar i Sri Lanka- era un conglomerat de territoris i ideologies dividides, sobretot entre musulmans i hindús. Els anys de domini anglès s'havien emparat precisament en aquestes diferències; 'divide et impera'.


Però això no va acabar amb la marxa dels anglesos; es va dividir el territori entre l'Índia i el Pakistan, on cada província o principat havia de decidir annexionar-se. No seria un problema si la praxis anglesa no hagués dut a posar dirigents hindús en territoris musulmans -i viceversa-, sent aquests qui tenien l'última paraula independentment de l'opinió del poble.


Per això, a l'agost del 1947 encara quedaven per posicionar-se els principats d'Hyderabad, Junagadh i Kashmir. L'últim, governat per una monarquia hindú que volia esdevenir independent, va ser pressionat per moviments armats que defensaven el dret a decidir de la majoria musulmana.


El maharajà Hari Singh va demanar suport a l'Índia a canvi de prometre annexionar-s'hi. El tràmit es va fer efectiu el 26 d'octubre, iniciant així el conflicte -que encara perdura- que es va traduir en diverses guerres; la primera de les quals va acabar l'1 de gener del 1949, gràcies a la intervenció de l’ONU en un dels primers conflictes on va poder mediar.


Tímides accions de l'ONU


La disputa s'internacionalitzava -més encara. Es va dividir Kashmir; dues terceres parts serien per l'Índia -143.000 km2- amb capital a Srinagar, i la resta -83.806 km2-, la rebatejada Azad Kashmir (Kashmir lliure), amb capital a Gilgit, pel Pakistan.



La divisió actual de Kashmir -la divisió inicial entre l'Índia
i el Pakistan data de 1947, mentre que la China no va
aparèixer en escena fins el 1962-

Aquesta divisió havia de durar fins que se celebrés un plebiscit per pactar el futur del territori. Però Kashmir encara espera. L'Índia hi ha interferit, ja que considera legítim mantenir les fronteres del Raj britànic -sense importar conflictes ideològics-, fet que xoca amb la condició de l'ONU de desmilitaritzar la zona abans de la consulta.


Així, les Nacions Unides no van poder fer més que aconsellar, però mai no han tingut la potestat de forçar cap actuació determinant. Això va fer que fos criticada per una malinterpretada posició neutral, cosa que va dificultar la desmilitarització i va dur l'Índia cap a una posició cada cop més inflexible cap els observadors internacionals.


En vista a les oposicions dels hindús, que consideraven que la disputa per Kashmir havia de ser 'domèstica', es va proposar celebrar plebiscits regionals. Ja que la frontera s'havia establert segons credos ideològics, semblava l'opció més plausible. Però Pakistan -que es quedaria amb la major part de la població, però no del territori- no ho va acceptar i l'Índia, contenta amb l'statu quo actual, no va cedir.


El joc de la Guerra Freda


Això va impulsar Pakistan a buscar aliances amb els EUA -tot i que inicialment aquests van buscar recolzament a l'Índia. Per altra banda, els hindús no van poder establir bones relacions amb la URSS -tot i que ambdós sabien que els resultaria beneficiós- degut a  la poca tolerància del comunisme a l'Índia i la neutralitat dels russos respecte l'assumpte de Kashmir.


La incursió de la China al conflicte al 1962 va alterar aquestes aliances i va determinar l'evolució del conflicte; les relacions amb l'Índia havien estat cordials fins que diverses tensions frontereres els van dur a enfrontar-se. D'aquesta manera, el Pakistan es va posicionar a favor de la China, i Occident va veure que no era interessant deixar desemparada l'Índia de cara a evitar l'expansió del comunisme.


Aquesta amalgama d'afiliacions i sentiments nacionals van desembocar en dos conflictes més. El primer, va ser al 1966, després de suposades violacions de la frontera per part de Pakistan i la conseqüent resposta armada índia. Les febles relacions internacionals es van traduir en ineficaços intents de pau de la ONU que van ser rematats per la declaració de Tashkent, segons la que la URSS decretava la tornada a les fronteres del 1947.


Tornar a un conflicte bilateral

El Pakistan de l'Est -actual Bangladesh- es va annexionar al
país musulmà però, la frontera geogràfica que suposava
l'Índia va dur a la reclamació d'independència

El tercer conflicte (1971), va ser causat degut al suport indi als secessionistes pakistanesos que van acabar formant l'estat de Bangladesh -en part com a venjança per l'actuació del Pakistan a la guerra amb China. En aquest moment, tots dos països van adonar-se que havien creuat la línia vermella definitiva i a l'acord de Shimla van decretar que qualsevol conflicte quedaria resolt únicament de manera bilateral.


Però ja era massa tard; la Guerra Freda va distorsionar el context a base d'equivocacions polítiques, tant que van protagonitzar una carrera armamentística nuclear -a imatge de la que van seguir la URSS i els EUA. La tensió continua -amb conflictes violents puntuals- i el destí de Kashmir està encara sense decidir degut a un plebiscit que no s'ha donat.


El que va començar amb una Gran Bretanya que marxava desentenent-se, ha acabat sent un conflicte entre dos països que han oblidat que es disputen un territori que té un poble amb voluntat pròpia i un nacionalisme que cada cop creix més ràpid.  

...

Blogs

El sistema legal, a judici, por Sandra Vicente Barreira (@Sandra_ViBa)

Sandra Vicente
Barcelona

Durant els últims anys, les ciutats han vist florir d'entre el paviment el descontent dels ciutadans i la seva materialització en manifestacions, assemblees... a mesura que la crisi anava creixent, la política ha començat a trobar altres escenaris per a desenvolupar-se, més enllà dels parlaments.


Normalment, a les marxes es poden veure cartells i pancartes que fan ús del plural. I és que a les concentracions no s'hi poden veure només aquells als que la situació sociopolítica afecta especialment; també hi trobem un gran gruix de persones que s'hi solidaritzen.


Si recordem, ens assaltaran les accions de la PAH que eviten el desnonament d'un veí, o milers d'homes que es manifesten en contra d'una llei de l'avortament que afecta directament les dones. Així doncs, no és estrany trobar l'empatia en aquests moviments, però hi ha certs col·lectius que no ens hi tenen acostumats.


Precisament per això, la vaga d'advocats britànics ha sobtat molts mitjans. Dediquen força espai a cobrir la protesta, deguda a la retallada del 30% al pressupost d'ajuda legal per a les persones sense recursos, proposada recentment pel ministre de justícia, Chris Grayling.


Advocats anglesos protesten al Southwark Crown Court a Londres. Fotografia AP
L'atenció predominant dels mitjans a aquesta protesta d'un país allunyat -quan a Espanya se'n veuen diàriament- no és un caprici. Per una banda, de cara a l'opinió pública és noticiable que la que és la tercera professió pitjor considerada segons el CIS -només superada per periodistes i jutges- surti a manifestar-se al carrer.


Per altra banda, també s'ha de tenir en compte que Anglaterra no havia vist mai en la seva història una protesta formada per professionals vestits amb toga i perruca. Això s'entén perquè l'anglès és el sistema legal que més despeses tenia, amb uns 2.200 milions d'euros anuals. Però, si s'aplica la retallada, es podrien veure reduïts en 264 milions.


La legalitat anglesa ha fugit de les connotacions negatives que es relacionen a països com Espanya al terme 'advocat d'ofici'. L'accessibilitat dels criminalistes propicia un sistema legal més igualitari que garanteix una bona cobertura independentment de la renda econòmica.


Aquesta metodologia, de la que el Col·legi d'Advocats anglès esta "molt orgullós", podria esbiaixar-se en cas d'aplicar-se la mesura, ja que els millors advocats passarien a altres categories on es moguin més diners. De ser així, el dret criminalístic veuria delmat la seva qualitat i, com a conseqüència, es donarien dos categories de justícia.


La base de les protestes es dóna per la contradicció d'un discurs governamental que esgrimeix estar sortint de la crisi, però alhora creu necessari retallar el sou dels advocats criminalistes ja que "poden viure amb menys". Tot i ser cert que n'hi ha que cobren 120.000 euros bruts anuals, també els hi ha que estan per sota del salari mínim, segons el Col·legi.


Sigui com sigui, amb els 2.000 euros que costa un judici i, havent uns 1.000, la vaga convocada ja ha costat a Anglaterra més d'un milió... una dada a tenir en compte quan és un intent d'estalvi per part del Govern el que ha iniciat la mobilització.  

...